La Stoa

Sentències diverses de la filosofia d’Spinoza en el seu llibre “Ètica”. 1ra part: definicions al complet del llibre I (de Déu).

Breu marc introductori.

El filòsof Baruch Spinoza (1632-1677), una de les figures més importants del racionalisme filosòfic del segle XVI i XVII, va deixar escrites importants obres, entre elles especialment el “Tractat teològico-polític” i l’”Ètica demostrada segons l’ordre geomètric” (més coneguda com a “Ètica”). Aquí no farem una biografia d’Spinoza (que deixaré per una altra ocasió), sinó que aquest article que ara llegeixes es dedicarà únicament a una selecció de les millors frases d’Spinoza del seu llibre “Ètica”, les que formin la frase inicial de les definicions, axiomes, postulats, proposicions i altres elements que, a la seva manera, formen la filosofia d’Spinoza en aquest llibre que sovint és anomenat com el millor de la seva trajectòria filosòfica. D’aquesta manera, possiblement l’Ètica ja no sigui tant incomprensible per a nosaltres.

Per causa de la dificultat pròpia del text d’Spinoza (a vegades sembla que sigui un llibre excessivament resumit), jo he posat, allà on he cregut necessari, unes explicacions del text entre parèntesis, en pàrrafs apart; explicacions que no només ajuden millor (o ho intenten) de fer comprendre la filosofia d’Spinoza, sinó que intenten trobar, dintre de la mesura del possible en un text tant elaborat, les explicacions del perquè Spinoza va explicar la seva filosofia d’aquesta manera i no d’una altra, i intentar fer destacar els aspectes importants de la seva filosofia i visió del món.

També he fet algunes molt breu modificacions del text d’Spinoza, per fer-lo més legible; per ser més concret, he afegit algunes breus paraules en parèntesis quadrats, creient que ajuden a fer més legible el text.

Si els meus esforços obtenen alguna utilitat o resulten del suficient interès, em sentiré recompensat.

Un cop ja explicada la meva idea, començo doncs amb les definicions (al complet) del primer llibre d’Spinoza. La resta de la Ètica, bé, la part que jo consideri necessari, l’aniré explicant amb el pas del temps, segons el temps lliure del que disposi, l’interès que pugui tenir en altres projectes i la disponibilitat de temps que em deixi la feina laboral de que pugui disposar, entre d’altres paràmetres de temps i disposició. No cal dir que estic obert a comentaris, crítiques i suggerències, o fins, si n’hi arriben, felicitacions.

Aquest “comprendi” de l’Ètica ja és tot vostre, que us sigui de profit. Salutacions!!

Crom el nòrdic, lider stoer.

(continua llegint …)

——————————————–
Avís de la conservació d’aquest article. Aquest article de La Stoa, de data antigua, s’ha pogut conservar només en una part final d’aquest mateix, però no s’ha conservat en la seva totalitat. Pots llegir-ne aquesta part conservada si ho desitges. Lamentem les molèsties.
——————————————–
.
Tamb� un altre personatge interessant en el diàleg �s Càlicles (Polos
no aconsegueix tant d’interès). Càlicles porta als extrems la concepci�
de naturalesa de la sof�stica. Per a aquest sofista, la naturalesa i
les lleis humanes estan en cont�nua contradicci�. Però per a Càlicles
la naturalesa no �s el plaer desinhibit dels c�nics ni l’amistat
tranquila d’Epicur, sin� la llei del m�s fort. (“La naturalesa permet
que el m�s fort i el m�s hàbil en la retòrica ha de fer el que
volgui, fins sobre els desitjos de la gent”, “La tirania i l’opressi�
donen al just el seny i els beneficis que ell mereix”, “La filosofia,
amb el seu concepte de virtut, �s una doctrina infantil que no
mereix gaire atenci�; no �s allò bell que enforteix a l’home”). El
tarannà antidemocràtic de Càlicles �s, doncs, digne d’Heràclit el fosc
i de Crities (el dels trenta tirans). Càlicles tamb� remarca que l’home
“que segueix les lleis de la natura” serà alg� de passions ambicioses i
sense l�mit. (El que no remarca aquest sofista radical �s com alliberar
al màxim les passions �s arriscat, adhuc fins al plaer: de fet, el
nihilisme sovint porta al desànim i al pessimisme). Ja que conv�, per
tal d’obtenir els beneficis de la naturalesa, afalagar i agradar a la
gent, doncs m�s val jugar a seduir-los i treure’n el possible.

Sòcrates, radicalment oposat a Càlicles, porta la concepci� de la
virtut fins a l’extrem de dir que m�s val �sser maltractat per una
injust�cia que patir-la. L’home injust “�s desgraciat per naturalesa”.
L’home que està alliberat injustament del càstig de les lleis no �s
feliç perquè “el que hom necessita �s la just�cia i el b�, no pas el
plaer”. Per tant, el culpable d’una injust�cia s’ha d’entregar corrent
al jutge i a la policia “per tal que el curin dels seus problemes”. La
retòrica no �s bona per a ning� perquè �s una manera de disfressar la
realitat i no d’explicar la virtut. Fins assegura Sòcrates: “Jo no em
sento segur de no �sser v�ctima de la injust�cia, però em conformo amb
no fer-ne cap”. Al final del discurs, el mestre de Plat� comenta el
mite de Minos, segons el qual un home, al morir, va a un regne
d’ultratomba, se li treuen totes les robes i riqueses i se li evalua,
despullat, sense cap familiar que influeixi en el veredicte, si ha
complert o no les lleis de l’Olimp, i, cas que s�, vagi a parar a les
illes afortunades (com una espècie de cel cristià).

Sòcrates i Càlicles estan contraposats. Per al primer, l’home �s un
�sser que desitja “el b� per s� mateix”, independentment dels beneficis
materials que se’n poguin obtenir; per al segon, l’home �s un �sser
totalment depenent dels desitjos de la naturalesa, i els ha de satisfer
mitjançant l’utilitzaci� descarada de la moral i de la pol�tica. El
primer preferiria la condemna a mort abans d’incomplir un deure moral
(el Sòcrates real fou un exemple viu d’aquesta teoria); el segon posa
el seu interès per sobre de qualsevol deure moral i social (encara que
empri el pretext que sigui per a tapar els seus crims i excessos).

(El superhome de Nietzsche �s un Càlicles en alguns aspectes, amb la
diferència bàsica que, mentre que Càlicles satisfà l’egocentrisme i
l’antireligiositat aparentant que compleix amb els deures socials i
colectius, el filòsof de Sils-Maria es “posa còmode” en el nihilisme i
en el culte a un mateix, encrispat amb les relacions socials i
radicalment asceta i solitari. Naturalment, no cal oblidar que rarament
les coses s�n tant blanques o negres com ho presenten els diàlegs
platònics…).

En el pròxim cap�tol posar�, adaptats, alguns pàrrafs del “Gòrgies” de Plat�.