La Stoa

Robert Rastapopoulos, a l'hotel Palace de Xangai, a punt de rebre una visita inesperada; aquesta imatge és de l'àlbum "El Lotus blau" de Tintín (veure pàg. 34 d'aquest àlbum).

Benvolguts stoers, ara us mostraré un relat una mica diferent de l’habitual en els relats d’aquesta web.

Aquest relat (escrit de forma una mica enciclopèdia, i publicat originalment en la web “El Tupé del filòsof”, web que recentment té el nou nom de “El Tupé del periodista” i web que espero tornar aviat a penjar en la web, doncs ara estem fent reparacions), aquest relat en qüestió que ara ens toca no és pas sobre la vida de ningun heroi, sinó sobre la vida d’un malvat. I no em refereixo a l’Armando el pocavergonya; sinó a en Robert Rastapopoulos, senyor digne vist per fora, malvat profund vist per dintre.

Seguríssim que als fans de Tintín els sona molt en Robert Rastapopoulos (als qui no siguin fans de Tintín, els recomano de tot cor una visita als relats tintinaires, qui sap si potser no sabeu el que us perdeu, qui sap). En Robert R., un villà malvat, sense escrúpols i maquinador, qui, quasi sempre acompanyat dels seus sicaris, intenta fer el mal a costa de diferents sistemes (¿tot sigui per la pasta? ¿tot sigui pel poder? ¿tot sigui per la derrota del seu rival en Tintín?).

El següent relat que us explicaré, està escrit per mi, però basat principalment, si no totalment, en els escrits del genial Hergé, el creador de les aventures tintinaires (Duponds, Haddock, Tornassol, Milú, dr. Müller, Castafiore, Xang, Allan… tampoc m’oblido de vosaltres i de tota la resta de personatges, tingueu-ho present personatges “reals” de les aventures del noiet del tupé). Intentant jo com a un altre autor tintinaire que sóc d’ésser molt fidel al còmic, al principi de cada àlbum posaré el nombre de vinyetes (potser no calculat de forma estrictament correcta) en que apareix el villà Rastapopoulos. Insisteixo en que el nombre de vinyetes fa referència a Rastapopoulos realment, no a ningun altre tintinaire (ho sento, Tintín). Bé…

Ara crec que ja podem passar al relat tintinaire sobre Robert Rastapopoulos. Espero que us agradi. Salut!! Visquen en Tintín i el seu món!!

—————————————————————————————————————
—————————————————————————————————————

Robert Rastapopulos: una biografia “real”.

- Tintín a Amèrica (1 vinyeta).

En contra del que s’imagina generalment la opinió pública, en Robert Rastapopoulos no apareix per primer cop a “Els cigars del Faraó”, sinó a “Tintín a Amèrica” (en la pàgina 57). Al igual que els Dupond, en Rastapopoulos només apareix fugaçment, per primer cop, en una vinyeta solitària d’un àlbum. La meva opinió és que Hergé ja “calentava motors”, aleshores, per a històries posteriors, o això em crec…

¿Què se sap d’en Rastapopoulos si partíssim només de “Tintín a Amèrica”, fora dels còmics posteriors? En Rastapopoulos (més endavant en sabríem el seu nom complet: Robert Rastapopoulos) assisteix a un banquet en honor del Tintín i, com hem dit, se’l veu una vinyeta escassa, com de passada… I poca cosa més se’n pot dir. ¿Tindria en Rastapopoulos alguna cosa a veure amb el rapte immediatament posterior d’en Tintín en mig banquet? Qui sap… En tot cas, després, aquest banquet, interromput pel rapte a en Tintín, s’acaba de forma brusca, i el “dolent en la sombra” es suposa que se’n va anar a fer déu sap què, i no se sap res més d’ell de moment; la seva nissaga només ha començat…

(continua llegint …)

Benvolguts relataires, ¿us sona el senyoret Tom Sawyer i les seves aventures? ¿Potser no? ¿Gens ni mica? Us en faré cinc cèntims. Ell, en Tom Sawyer, és un personatge clà ssic entre els clà ssics de l’art de la literatura juvenil (potser una mica injustament oblidat). El jovenet Tom era el clà ssic marrec desendreçat i descuidat dels pobles de colònies de l’any 1840. Quasi sempre brut, mal pentinat, lleig i bastant gandul (excepte pels diumenges, quan, amb la intenció de portar-lo a missa, l’obliguen a endreçar-se, cosa que ell fa de mala gana, perquè es podria dir que és un catòlic més aviat poc ortodox…).

Això sí: apart de la seva trapelleria i de la seva ganduleria, és un bon noi i només una mica groller, i de moralitat tranquila i campechana. En moltes aspectes, era un “Zipi i Zape” o un “Bartolomeu J. Simpson” d’aquells temps… Tot un clàssic!!

Però clar, el T.Sawyer és el personatge principal però no únic, doncs li envolten personatges de tot tipus: la seva tieta Polly (qui intenta educar-lo amb poc èxit, però que malgrat tot l’estima), el seu germà Sid (molt més estudiós que ell, i més primmirat i de mal geni; possiblement tindrà un futur laboral prometedor, però en aquest moment “real” de la història ell té molt menys èxit social que són germà), el seu colega inseparable Joe Harper (amb qui tenen una amistat molt cordial i alegre, excepte pels seus “combats” simulats de guerra entre els colegues de la colla), i, molt especialment, el seu també molt desendreçat i descuidat Huck (qui, amb el seu nom complet “Huckelberry Finn”, ha tingut fins i tot aventures en solitari, desenganxant-se de la influència literària de Tom mateix). Però també podríem mencionar el molt sever i disciplinat professor de classe de Tom (desconec el seu nom real, ho lamento), qui, sempre amb la vara de fusta a la ma, est sempre a l’aguait de vigilar (i “sancionar”) les trapelleries indisciplinries d’en Tom. I d’altres personatges no menys memorables…

Però cal no oblidar el personatge menys angelical de les aventures de Tom Sawyer: el malvat i criminal Joe l’Indi (el vertader “cap de l’oposició” del jovenet del Mississipi); home alt i musculós, un assassí i embaucador, sempre armat amb una navalla afilada, el qual, com que en Tom el denuncià a la llei (com a testimoni ocular) quan hauria estat un altre el qui s’hauria empassat la culpa del seu crim, va fugir de la llei jurant venjança. Si en Joe va aconseguir el seu somni de venjar-se i de provocar el final definitiu per “mort súbita” del jove trapella “que se n’anà de la llengua”, prefereixo que us n’assabenteu llegint el llibre de Tom Sawyer; llegiu-lo si és que no us fa mandra…

Doncs bé: encara que sigui perquè lo millor es troba sempre en pàrrafs apart, m’havia oblidat de mencionar la senyora Betty Thacker, la noia rossa amb trenes que és l’actual núvia de Tom, la cautivadora dels seus somnis, la qui acaba de jurar-li el seu amor amb unes paraules sobre un tronc abandonat i un petó furtiu… (continua llegint …)