La Stoa

Robert Rastapopoulos, a l'hotel Palace de Xangai, a punt de rebre una visita inesperada; aquesta imatge és de l'àlbum "El Lotus blau" de Tintín (veure pàg. 34 d'aquest àlbum).

Benvolguts stoers, ara us mostraré un relat una mica diferent de l’habitual en els relats d’aquesta web.

Aquest relat (escrit de forma una mica enciclopèdia, i publicat originalment en la web “El Tupé del filòsof”, web que recentment té el nou nom de “El Tupé del periodista” i web que espero tornar aviat a penjar en la web, doncs ara estem fent reparacions), aquest relat en qüestió que ara ens toca no és pas sobre la vida de ningun heroi, sinó sobre la vida d’un malvat. I no em refereixo a l’Armando el pocavergonya; sinó a en Robert Rastapopoulos, senyor digne vist per fora, malvat profund vist per dintre.

Seguríssim que als fans de Tintín els sona molt en Robert Rastapopoulos (als qui no siguin fans de Tintín, els recomano de tot cor una visita als relats tintinaires, qui sap si potser no sabeu el que us perdeu, qui sap). En Robert R., un villà malvat, sense escrúpols i maquinador, qui, quasi sempre acompanyat dels seus sicaris, intenta fer el mal a costa de diferents sistemes (¿tot sigui per la pasta? ¿tot sigui pel poder? ¿tot sigui per la derrota del seu rival en Tintín?).

El següent relat que us explicaré, està escrit per mi, però basat principalment, si no totalment, en els escrits del genial Hergé, el creador de les aventures tintinaires (Duponds, Haddock, Tornassol, Milú, dr. Müller, Castafiore, Xang, Allan… tampoc m’oblido de vosaltres i de tota la resta de personatges, tingueu-ho present personatges “reals” de les aventures del noiet del tupé). Intentant jo com a un altre autor tintinaire que sóc d’ésser molt fidel al còmic, al principi de cada àlbum posaré el nombre de vinyetes (potser no calculat de forma estrictament correcta) en que apareix el villà Rastapopoulos. Insisteixo en que el nombre de vinyetes fa referència a Rastapopoulos realment, no a ningun altre tintinaire (ho sento, Tintín). Bé…

Ara crec que ja podem passar al relat tintinaire sobre Robert Rastapopoulos. Espero que us agradi. Salut!! Visquen en Tintín i el seu món!!

—————————————————————————————————————
—————————————————————————————————————

Robert Rastapopulos: una biografia “real”.

- Tintín a Amèrica (1 vinyeta).

En contra del que s’imagina generalment la opinió pública, en Robert Rastapopoulos no apareix per primer cop a “Els cigars del Faraó”, sinó a “Tintín a Amèrica” (en la pàgina 57). Al igual que els Dupond, en Rastapopoulos només apareix fugaçment, per primer cop, en una vinyeta solitària d’un àlbum. La meva opinió és que Hergé ja “calentava motors”, aleshores, per a històries posteriors, o això em crec…

¿Què se sap d’en Rastapopoulos si partíssim només de “Tintín a Amèrica”, fora dels còmics posteriors? En Rastapopoulos (més endavant en sabríem el seu nom complet: Robert Rastapopoulos) assisteix a un banquet en honor del Tintín i, com hem dit, se’l veu una vinyeta escassa, com de passada… I poca cosa més se’n pot dir. ¿Tindria en Rastapopoulos alguna cosa a veure amb el rapte immediatament posterior d’en Tintín en mig banquet? Qui sap… En tot cas, després, aquest banquet, interromput pel rapte a en Tintín, s’acaba de forma brusca, i el “dolent en la sombra” es suposa que se’n va anar a fer déu sap què, i no se sap res més d’ell de moment; la seva nissaga només ha començat…

(continua llegint …)

L’Èric, que està lo bastant lluny de les amigues de la Miranda com perquè no el puguin pas sentir gaire clarament, està xerrant amb la Miranda. Però es sent més indignat que no enfadat…

- Bufona, em sap molt de greu haver-te donat una mala imatge davant les teves amigues…

- Respecto la teva preocupació – diu la Miranda; – però, per ara, vull xerrar de tu mateix. Si vull ser la teva núvia, et vull entendre. ¿Perquè has reaccionat així davant tres desconegudes?

- Perquè estic ben abochornat. Avergonyit. Em sento humiliat. No per elles clar, però la meva vida és una mica un calvari…

Ell abaixa la mirada i deixa de mirar la Miranda per uns segons. Ella el mira preocupada.

- ¿I perquè et sents humiliat? Jo, Èric…

- He patit ja moltes humiliacions a mans d’altres persones. Estic molt… ¿com t’ho diria? Iracund.

- Ja veig. Em sembla que portes, el que es diu, un dimoni a sobre.

- És que hi ha gent dolenta al món, Miranda…

La xicota alça el cap i posa veu ferma, però amable.

- Hi ha bastanta gent dolenta al món, guapo.

- Efectivament. I quan he vist les teves amigues… he pensat que…

- ¿… que elles també anaven en busca de l’excèntric filòsof, o d’un excèntric noi solitari desconegut (però curiós), per tal de burlar-se d’ell? ¿És això, oi que sí?

L’Èric fa cara de fà stig. Però mira a la xicota que té al seu davant, i mira de posar una cara menys agre.

- És que, mira, quan vius una situació de deshonra bastant permanent, a vegades és difícil distingir els bons dels dolents… Les decepcions són constants, el carà cter es fa agre…

- Entenc!! Però mira, carinyo, un s’ha d’arriscar i intentar-ho… això no se sap mai… ¡¡Si no t’arrisques mai, així no podrà s fer nous amics!! O fins i tot pots perdre els amics que ja tenies…

- Ja, però la gent… les seves idees de pau…
(continua llegint …)