La Stoa

En aquest moment, sense ser vistos per l’Èric i la resta de la colla, un jove vestit de forma no molt diferent a la de l’Armando observa l’escena. No pot sentir gaire del que diuen aquell grup des d’on es troba, però està molt atent a la situació.

- Bé – li diu una persona, d’edat avançada i cara arrugada, al noi que observa. – ¿Suposo que ja has vist prou, oi? Tu m’has dit que t’agradaria saber on és la Miranda. Doncs ja la veus.

- Sí, “tatuatge”, sí. La Miranda està aquí. Ja ho crec que és ella. Si l’Armando ho sabés, no sé com reaccionaria. Però tant me fa. Ja és grandet. – Evidentment, aquest jove, sigui qui sigui, té coneixença amb l’Armando i els seus. – En realitat, no és la Miranda la qui m’interessa… sinó el jove que està amb ella. L’Èric.

- No sé què té d’especial aquest noi per a tu, Martí – li diu l’home anomenat “tatuatge”.

- No has de saber més que allò pel qual se’t paga. Ja ho saps, que jo odio que la gent sàpiga gaire de mi. Tinc molt de sentit de la intimitat.

- Jo et vaig informar que sabia que la Miranda era amb un noi, i quan et vaig dir que era l’Èric, et vas sobresaltar…

- “Tatuatge” – li diu el tal Martí; – no sé com ho vas arribar a saber, que la Miranda era amb aquest noi.

- Tinc les meves fonts d’informació. Parlo amb molta gent. Tinc molta vida social. Em vaig fer informar d’això.

- L’Armando et pagaria una bona suma per aquesta informació… si se la volguessis vendre. Però és evident que no ho has fet…

En “Tatuatge” posa cara de póquer: seriós, imprevisible, aparentment de mal humor. No se li nota nerviosisme en la veu quan diu:

- Encara que a vegades no ho sembli, tinc la meva ètica. No sóc ruc, ja ho sé que l’Armando pagaria uns bons diners per aquesta informació… Si tant me fés destrossar la felicitat de la Miranda o de l’Èric i ho volgués fer només per diners, l’Armando ja ho sabria. Però, en tot cas, en tu sí que he confiat a l’hora de dir-te més del compte.

- ¿I perquè no se li ho has dit a l’Armando?

- Tinc els meus motius.

El Martí el mira com si estigués mig avorrit:

- Ja. ¿I aquests motius són…?

(continua llegint …)

Benvolguts stoers, us convido a llegir primer l’article i després el comentari de sota. En fi, esperant que aquest “full de ruta” de posar el comentari al final us sembli prou bé, anem ja amb l’article…

.

—————————————————————————————

En una escola de Valls el nom de la qual no donarem, cap als volts de la dècada dels 80, un grup de prop de cent alumnes escolten la institutriu de l’escola que els dóna la benvinguda. Tots els nens escolten silenciosos, i un d’ells aguanta la respiració…

La institutriu o professora, des de dalt d’una petita tarima, amb diverses professores i directores sentades a la seva esquena, fa el discurs a la canalla:

- Per a tots vosaltres, nens petits que veniu per primer cop a aquesta escola, que sapigueu que aquí hi trobareu una vertadera llar – la professora agafa aire, hi ha uns segons de silenci; després continua: – una vertadera llar on els professors dónen als alumnes el mateix que una mare dóna sempre als seus fills, allò que uneix a les persones i a la gent: l’AMOR.

Algú trenca inesperadament el discurs:

- Encara sort, professora, encara sort!! – diu un nen petit entre el públic, que era jo mateix: – Em pensava que anava a dir El Frikisme!!

- ¿E… el frikisme? ¿Has dit el frikisme? – diu la institutriu amb els ulls ben oberts, mentre els nens del voltant, després de posar cara extranyada uns segons, es petaven a riure sorollosament. Però la institutriu fa cara de pomes agres i es gira enrera cap a una de les profes, mentre diu en veu baixa:

- ¿Qui és aquest noi que parla d’aquesta manera tant… individual?

- M’han dit que és el Marquet. Dels Corbera. Un noi com a molt introvertit i com una mica excèntric.

- Doncs bé, senyora professora, ¿no li sembla que el que hauríem de fer, amb el Marquet, és proposar-lo per un suspens en l’evaluació?

- No és mala idea… Prenc nota de la seva suggerència.

I el dia va continuar…

I així va ser com es va donar a conèixer per primer cop als nois de la escola, adquirint el que alguns en diuen un tipus de fama, en Marquet, el noi que anys després en el futur seria conegut com l’Stoer primer, poeta, filòsof, escriptor, somiador i aficionat a la Coca-cola. Un noi més raro i curiós que un gos verd, modèstia a part…

I vet aquí un gos, i el conte ja s’ha fos; i vet aquí un gat, i el conte s’ha acabat.

—————————————————————————————

.

Aquesta història és un simbolisme sobre mi mateix com a persona, internauta i escriptor. A dir veritat, per si algú ho ha endevinat, l’acudit l’he basat en un “xist” de la Mafalda, el popular personatge de Quino (qui vulgui saber de quin acudit en concret, que el busqui ell mateix, i que tingui paciència i sort). De fet, he vulgut plasmar en un acudit (que potser esdevindrà immortal, com es sol dir) la meva persona, i, de pas, si he tingut sort, poder fer riure una mica al meu estimat públic. No hi ha hagut més pretensions.

I no crec necessari dir res més, fins al pròxim relat. A reveure, stoers i stoeres. Salut i sort.

(continua llegint …)

Imatge d'una nau espacial; extreta de la web www.extraterrestres.es

Estimats relataires i stoers, ¿heu llegit el meu primer relat sobre les aventures i desventures d’Arno de Thar i els misteriosos Yuctú, publicat a Relats i a La Stoa? En tot cas, explicaré una mica el context d’aquesta aventura en aquest relat, per tal que qui no l’hagin llegit no comencin “en bàbia”. Endavant doncs.

Ara explicaré una altra història de les aventures de “Los Caballeros de la Galaxia”. Aquestes aventures, en castellà en l’original, van ser publicades per la genial colecció Multi Aventura (no confondre amb una altra igualment excel.lent colecció anomenada “Tria la teva aventura”, amb versió en català). En aquell relat que us he mencionat abans, hi ha una de les possibles aventures d’aquest cavaller. Ja se sap: en aquests llibres, segons la pàgina que escullis, viuràs una o altra aventura i, si la sort no t’acompanya, pots tenir una mala fi… Un cop explicat aquests detalls, anem a per la “teca”.

He cregut preferible copiar un dels pàrrafs del meu primer relat per necessitats de l’escriptor (a partir del segon pàrraf ja escric nou contingut). Els qui hàgiu llegit aquest pàrraf el podeu obviar. Els qui no, ja sabeu…

El Cavaller Arno de Thar (el personatge que actua segons les teves eleccions) ha estat cridat pel Gran Mestre per que aquest li dessigni la seva primera missió. La missió consisteix en anar al planeta Airanod, un planeta dirigit per el dictador i dèspota Glauchos, i, un cop arribat al planeta, recuperar d’una tribu (anomenada els Tibb) un artefacte arcaic de gran poder (provinent d’una misteriosa raça, actualment extingida, anomenada els Grans Antics). Aquest artefacte de gran poder ha de ser recuperat i portat al planeta de la Ordre, la seu dels Cavallers de la Galàxia, per tal de ser sotmès als laboratoris d’aquesta organització benèfica; però, si no és possible fer-ho, s’ha de destruir aquest artefacte misteriós per tal d’evitar que caigui en mans del dictador Glauchos, el qual, indubtablement, utilitzaria l’artefacte per a fer realitat els seus malvats somnis de conquista i poder… a costa del dany que fes falta infringir als innocents…

El Cavaller pren la decisió d’introduir-se en el planeta de forma clandestina, amb una nau de petit tamany anomenada Assegai, i en companyia del comandant Thorens. La missió és aterrar a una zona selvàtica del planeta, pròxima als Tibb, i així, poder recuperar l’artefacte en mans d’aquesta tribu. Si tot surt bé, les naus i els sistemes de detecció del dictador Glauchos no arribaran a saber res. En cas contrari…

(continua llegint …)

L’Armando passeja tranquilament per la ciutat, enfrascat en déu sap quins pensaments. Camina per un passeig per sota d’una balconada. En aquests moments, la tal Maika té ganes de respirar una mica l’aire fresc del mar, i s’apropa a la balconada des de dalt. Distreta i apressurada, no es fixa en un toll d’aigua, rellisca i fa un salt per sobre de la balconada!! S’hi agafa per molt poc per l’altre cantó i queda pengim-penjam en el buit. Però no pot tornar a escalar la barana, i crida auxili.

- Socors, que algú m’ajudi!! – Ella procura no mirar cap avall, intentant no pensar en que no durarà molt en aquesta precària situació.

La gent que hi ha al seu voltant, tement embolicar-se, no fa res. Excepte un que s’ho mira amb un resguard d’ira…

Finalment, la pobra noia no pot aguantar més i cau una altura de vint metres… ¡¡en braços de l’Armando, qui ja esperava per a ajudar-la!! La Maika es mira el seu salvador amb ulls d’admiració.

- Gràcies, moltes gràcies… ¡¡De no ser per tu!! T’ho haig d’agrair…

- No ha estat res, jo… M’ha indignat que aquesta colla de dropos (mira a la gent del voltant) no anessin a fer res, i he reaccionat.

- ¿Com t’ho puc agrair? Anem a un bar a prendre alguna cosa, que t’invito.

- ¡¡No, gràcies!! Ara estic pensant en una altra persona i…

- Per favor, per favor…

Així doncs, l’Armando i la Maika, vint minuts més tard, es troben en un bar. L’Armando, al principi reaci, li explica la seva dura vida amb els companys de colla, la relació frustrada amb la Miranda i el poc rumb que sembla portar la seva vida. En quan a la Maika, li explica vàries coses sobre la seva vida, entre elles que és una noia orfe sense família.

El jove d’estètica punk es sorpren de la mirada simpàtica que li té la seva nova amiga.

- Armando, aquest favor algun dia te l’haig de tornar. De no ser per tu, aquesta caiguda fàcilment m’hauria estat mortal. A partir d’ara, tu i jo som germans simbòlics. Considera’m la teva amiga vagis on vagis. Té, aquest és el meu telèfon. Si alguna vegada et veus en un problema greu, truca’m i miraré d’ajudar-te.

L’Armando mira el telèfon amb expressió estúpida, com un gos quan mira la seva expressió en el seu reflex en l’aigua. Guarda el telèfon i pensa que no l’utilitzarà mai. O bé… En tot cas, l’ha memoritzat mentalment d’un cop de ment, doncs aquest telèfon té xifres fàcils de recordar.

- Bé, Armando, – diu la Maika, – et desitjo molta sort i espero que puguis solucionar l’assumpte teu amb la teva ex-parella. A reveure.

La Maika es gira i camina cap a la porta del bar, fent-li un gest amb la ma abans de sortir.

(Continuarà.).

La Esse dóna explicacions sobre els seus aparents poders:

- Sóc budista experta, Èric – respon la Esse, sense que li tremoli gens el to de veu -. Crec en el contacte amb els déus i amb el Nirvana. Quan entro en concentració, els esperits em dónen informació sobre el futur i el present d’una persona.

- Sí, Èric, ja ho veus – parla la Miranda. – La Esse i jo compartim creences budistes… Només que la Esse és més experta que jo en aquestes coses.

- Crec entendre-ho… – afirma l’Èric. – ¿I així, Esse, tu podries endevinar, per exemple, el pròxim número de loteria?

La Anti gairebé es posa a riure. La Miranda s’ofen. La Esse posa cara tranquila no obstant. (Ningú es fixa en la Simpy, que escolta tranquilament apart de la conversació.).

- Èric, un respecte!! – diu la Miranda. – Aquesta pregunta de la loteria…

- No, tranquila, Miranda, jo li contesto – diu la Esse. – A més, de totes maneres això de la loteria ja m’ho han preguntat d’altres. Veuràs, en el meu trànsit místic jo faig preguntes a allò que es podria entendre com la divinitat, i ella em dóna imatges misterioses. A través d’elles, si bé mai d’una forma totalment fiable, puc veure coses del present i del futur. Però (i t’asseguro que ho dic totalment convençuda) la divinitat és prou precabuda com per guardar-se els seus secrets. En quan a això de la loteria, com t’he dit, és un assumpte molt peliagut. Com t’he dit, el déu només respon les preguntes que vol, i normalment de forma desdibuixada, per tant, difícilment puc respondre amb garantia sobre els assumptes de la ludopatia i similars. La divinitat respon el que vol, així de senzill; jo suposo que no menteix mai, però es guarda de donar respostes prou clares.

- ¿I si algú et pregunta sobre la loteria, què fas? – L’Èric, com sempre, amb la seva afició de preguntar.

- Doncs bé: com que entenc que els diners que es gasten en un tíquet de loteria són un assumpte seriós, rarament responc a aquest tipus de preguntes. Com t’he dit, la informació que rebo és molt difosa, o, fins i tot, es pot donar el cas que la divinitat no respongui la pregunta de ninguna manera. Jo no puc obligar a la divinitat a respondre: només pregunto i espero la resposta que em pugui venir.
És així.

(continua llegint …)

(Nota: Aquest article ja va ser escrit i publicat en una anterior ocasió, tal i com es pot deduir de la seva lectura. Aquí en repeteixo la publicació perquè, en la memòria de La Stoa, per motius que no sabria dir, ha desaparegut. Per tant, per tal de tenir-lo en la memòria interna del portal d’articles i notícies del Cosmos Stoer, l’he tornat a publicar. No he fet més modificacions que les imprescindibles, respectant al màxim l’article original. Desitjo als possibles nous lectors que el llegeixin que s’ho passin bé amb la seva lectura.).

En “Lo Cromanyà” (una sèrie de La Stoa), apareixen, en un pàrraf dedicat, alguns comentaris sobre Tintín i el seu particular món. Aquí mateix ho podeu veure.. [La fotografia és de Xavier Bertran, alias Vicenç Cartanyà, molt conegut actor de TV3; la imatge de "Tintín mullant-se sota la pluja" pertany a l'àlbum de Tintín "El secret de l'Unicorn", pàg. 8 (Hergé)].

Que us agradi aquest fragment de Lo Cromanyà!!

————————————————————————-

Lo Cromanyà – Web (13). Enquesta a Catalunya, ERC i el mediatisme, i visca Tintín.

Bon dia. Presentem lo Cromanyà d’aquesta dissabte. Núvols i isobares ben variats. (…)

¡¡Rastapopoulos el malvat ja no riu, perquè en Tintín està ben viu!! El mestre Herge, mestre en l’art dels dibuixets de la línea clara, i de les historietes vàries, sempre plenes d’excel.lents anècdotes dels “tacos” cultes i refinats del capità Haddock, de la sordesa de Tornassol, de les heroicitats del Tintín, de les badades dels Dupond, de les sonores àries de les joies de la Castafiore, dels ossets de carn preferits del Milú, de les batalletes béliques d’Alcazar, del Serafí Llantió fent el plom, d’en Xang sempre rescatat a temps, de l’Oliveira de Figuera intentant vendre’t algun estri de dubtosa utilitat, i del Néstor treient la pols pertot arreu, les aventures d’en Tintín segueixen endavant pel món, a contracor de l’oposició del contramestre Allan, del dolent sense escrúpols Müller i del dolent tintinaire per antonomàsia Rastapopoulos. Doncs el jovenet Tintín mou pasta a mogollón, és a dir: es venen milions de milions d’exemplars de còmics a tota punta del món mundial, el mercandishing tipus chapetes, figuretes i catifes es ven com a xurros, i fins Steven Spilberg el cinemasta incansable ja prepara una triologia de films de Tintín amb actors de carn i d’ossos, (quan ja portem temps veient Tintín a la petita pantalla en dibuixos animats ben entranyables). Esperem que Milú salvés a Tintín de les urpes del malvat Ennadine, però mentrestant, el “culte” tintinaire no s’atura, doncs “els anys passen en va quan en Tintín ferm vol durar”. I com que la flama catalana arriba pertot arreu, la web Tintincat us demana per fer-vos socis: ja us podeu pentinar un tupé quatribarrat a sobre del cap, sortir del catre, i sumar-vos a la versió de Tintín en la llengua de Ramón Llull, Crom el nòrdic i Joaquim Ventalló. “A salvar el món ara vinc”, és l’etern crit d’en Tintín! I jo encara diria més, però se’ns ha acabat l’espai. (…)

Autoritari, irascible, dictatorial, poc escrupulós, persistent, lluitador… i amic ocasional de Tintín. Aquests adjectius podrien ser els que millor definirien, fent una ullada per sobre, al general Alcázar, dictador de sudamèrica en les aventures de Tintín. El senyor Alcázar és qui podriem definir com un personatge ni del tot bo ni del tot dolent, i no sempre estrictament honrat, que contrasta amb l’”heroi perfecte” que encarna especialment Tintín. (Cal dir, per als amants del perfeccionisme, que Alcázar es diu en català Alcàsser, però que Joaquim Ventalló, el gran traductor de Tintín, conservà la versió original d’Hergé en castellà, cosa que, com veieu, jo també ho mantinc en aquest article.).

N’Alcázar (no se sap el seu nom complet; se’l sol anomenar com a “general Alcázar” o simplement “general”) pot ser descrit com un comú i corrent dictador de Sudamèrica. Sempre en conflicte amb el seu rival el general Tapioca, no dubta gens en utilitzar armament i vehicles diversos de guerra per aconseguir els seus propòsits de poder i, possiblement, riquesa i benefici.

Cal mencionar que, en una votació recent del Forumstoa, s’havia de decidir (es podia votar “sí”, “no” o “blanc”) si Alcázar i Müller (aquest darrer és el falsificador de bitllets i terrorista del petroli), els dos personatges, obtenien un reportatge o es quedaven sense ell. Doncs bé: pel recompte, el Sí i el No vàren empatar amb dos vots (cap vot pel Blanc). Per tant, com a líder stoer vaig trencar l’empat a favor del Sí. Poca participació (només quatre votants), però el No no va tenir pas majoria absoluta, de manera que… com ja veieu, al final la voluntat del poble sota aquestes “lleis electorals” s’ha decidit pel Sí. Felicitats, Alcázar i Müller.

Creient que és preferible donar més informació d’Alcázar en la biografia i no en el seu preàmbul, així doncs, finalitzo el preàmbul i us invito a que llegiu la biografia d’aquest popular general i home d’armes. No perdem més temps!! A les ordres, general!! A presentar l’article!! I espero que us agradi…

L’orella escapçada (43 vinyetes).

Encara que l’Alcázar no aparegui pas en una part molt extensa d’aquest àlbum, la seva presència en l’Orella Escapçada és considerable, i és el coprotagonista d’alguns gags memorables. Crec que val la pena fer un repàs una mica exhaustiu de la presència d’Alcázar a l’Orella Escapçada. Anem a veure-ho. En Tintín arriba a la Los Dópicos, la capital de la República de San Teodoro (un país imaginari, que Hergé situa a Amèrica del Sud). En aquesta aventura, en Tintín no vol cap altra cosa sinó recuperar un fetitxe robat d’un museu, però uns gàngsters rivals seus (aquests gángsters tenien de nom Alfonso Pérez i Ramon Barea) aconsegueixen que Tintín sigui acusat falsament de terrorista, i gairebé passa que el nostre heroi no deixa la pell quan estan a punt d’afusellar-lo… No obstant això, els rebelds, capitanejats per Alcázar, assalten la ciutat i alliberen a Tintín (qui estava en un estat deplorable, completament borratxo com una cuba per haver provat l’aiguardent del país). En Tintín, eufòric i completament ebri, es posa a dir vives i hurres en honor d’Alcázar (si en Haddock l’hagués vist en aquesta deplorable situació…), i resulta que el general Alcázar, ben informat dels fets, vol conèixer aquest “jove heroi” que, a punt de ser afusellat i (això semblava) amb el cap ben clar, estava cridant el seu nom amb l’escamot d’execució a punt de “pelar-lo”.

(continua llegint …)

Benvolguts stoers,

En la votació sobre Alcàzar i Müller s’ha quedat un empat (2 vots pel Sí, 2 pel No, ningun en Blanc; 4 vots en total). La votació ja està tancada des de fa algun temps, i no es pot tornar a votar.

Per tant, tenint en compte l’empat, he decidit desempatar a favor del Sí, posat que cal trencar aquest empat. Com a líder de La Stoa, declaro la victòria del Sí i anuncio que aviat, o almenys no es faran esperar molt, arribaran els articles dels personatges tintinaires d’Alcàzar i Müller.

Lamento l’escassa participació i el fet que m’hagi vist forçat a trencar un empat… però la vida és així, i el resultat és vàlid. El “No” no té majoria absoluta, i per tant el desempat ja està decidit.

Res més a dir. L’arribada dels articles serà imminent. Que tingueu un bon dia, stoers.

Mentre la Miranda i l’Èric entren al Baylie’s, baixen les escales i els dos es troben amb una escena, almenys per a l’Èric, curiosa: la Esse està amb els braços estesos en direcció a l’Anti, i mou les mans en l’aire fent cercles, mentre té els ulls tancats i fa com si estigués en trànsit. La Anti, com si fos una “capitana Haddock”, ho observa amb impaciència. La Simpy s’ho mira tot amb curiositat.

L’Èric fa com si anés a dir alguna cosa, però la Miranda es posa un dit als llavis, demanant silenci, i li fa un gest demanant que hi posi atenció. (La parella estan a menys d’una dotzena de passos de distància del trio de noies, però cap de les tres, de moment, s’ha donat compte de la seva presència, distretes com estan en la seva espècie d’activitat, sigui quina sigui aquesta.).

- ¡¡Vinga, Esse!! ¿Com t’haig de dir que no hi crec, en aquestes coses? Poders místics, revelacions, futurologia… ¡¡Avui en dia ningú creu en això!!

- Deixa-la fer, dona!! – Diu la Simpy, qui davant la “rabieta” de la Anti quasi se li escapa la rialla. – A més, no sé com s’ho fa, la Esse, però la veritat… ¡Les seves prediccions encerten més del que sembla!

La Esse, ignorant el que diuen les companyes, segueix, pel que sembla, concentrant-se en la Anti, mantenint les mans donant petites voltes en l’aire, a poca distància del seu cap. Després d’un minut i mig de concentració, sembla arribar a resultats:

- Veig… – diu ella, – veig un home en la teva vida… algú que odiaves, que ha tornat… que porta un… no ho veig clar… un objecte de… desig en les teves mans… i tu… veig confusió en…

- ¡¡Apa, dona!! Quines bestieses de dir. Jo… – Però li tremola la veu. ¿Està alterada perquè no li agrada gens que la seva amiga li sotmeti a “inspecció mística”, o és una altra cosa el que li enfada…?

- ¿I què més veus? – diu la Simpy, qui potser s’ha donat compte de l’extranya turbació de la Anti.

- Veig… – La Esse segueix: – Les portes de l’amor estan obertes per a tu… Si tens constància podries tenir una oportunitat, però si no… – A pesar de l’actitud poc complaent de l’Anti (actitud que la Esse nota malgrat tenir els ulls tancats), la “noia profeta” segueix amb els ulls tancats i “sondejant” la seva amiga durant un minut i mig, mantenint-se silenciosa. Al final, reconeix: – Ho sento, no veig gran cosa. Això és tot.

A algú femení se li escapa el riure a darrera de les tres, mentre pensa: “Tinc unes amigues increïbles…”. La Simpy es gira:

- ¿Qui és la que…? Miranda!! ¿Tu aquí? Ah, petita xafardera… Veig que vens amb la teva recent parella. ¿Què tal? ¿Ho heu solucionat…?

La Miranda suspira:

- Bé, crec que el meu Èric farà bondat i que… l’assumpte s’ha solucionat. ¿Xerrem una mica els cinc?

L’Èric s’adona que la seva vida s’ha tornat com a extranya després d’haver conegut a la Miranda… Ell pensava que els set dies de la juguesca passarien tranquils i sense gaires novetats, i ara, al contrari, una sorpresa rera l’altra… En fi, valor i al toro, pensa ell.

S’asseuen els cinc a la taula. La Anti i l’Èric, sobretot, presenten les disculpes, i l’assumpte es dóna per solucionat. Cap dels cinc es fixen en una persona que els espia des d’una finestra superior del carrer… ¿Qui deu ser?

En aquestes que l’Èric li diu a la Esse:

- Xiqueta, explica’m això dels poders i l’”examen” que li feies a l’Anti. ¿Així doncs, realment afirmes que tens poders místics?

Però la resposta de la Esse haurà d’esperar al següent capítol. ¡¡Fins aleshores!!
(continua llegint …)

“Ahhh, ric!! de veure’m tant bella en aquest mirall…“. Aquestes immortals paraules, que formen part de l’”Ària de les Joies” de l’òpea Faust de Gounod, són cantades per la inoblidable Bianca Castafiore, també coneguda com a Rossinyol Milanès, la única dona que té un paper remarcable en les aventures de Tintín, aventures marcades, jo no diria per ningun to de missogínia, però sí per un to molt masculinitzat. Adopto com a pròpia la opinió que Hergé no era masclista ni res similar, però, en tot cas, aquest genial dibuixant va ésser determinat per la realitat predominantment masculina i diguem-ne retrògrada de la seva època.

En tot cas, tal i com ens recorda el número 9è de Tintincat, hi ha dones que, malgrat que només apareguin en un instant, deixen un petit record en la ment dels tintinaires. Em refereixo, no només a l’Irma, la criada de la castafiore, sinó a d’altres, com Miarka, la petita noia gitana; la dona faquir Yamila, la de la maledicció sobre la senyora Claramunt; l’esposa anciana morena de Fan-se-Yeng, les dones telefonistes del garatge Patapum (una rossa i l’altra morena), i algunes altres. El que sí és cert, en tot cas, és que el mateix Hergé, casat en dues ocasions, no semblava tenir sentiments masclistes, i sentia amor i apreci per l’ésser humà femení; si bé, adaptant-se a la realitat de la seva època, retratava la dona en segon pla en les seves històries… excepte la Castafiore, com ara explicarem.

Cenyint-nos, ara, al resultat de les votacions Tintín-Crom, com que la Castafoire va quedar en segon pla en les terceres voltes (empatant amb en Tintín), i com que en Tintín ja ha tingut el seu article, ara és hora d’analitzar la DONA tintinaire per excel.lència. En aquesta ocasió, ho faré, com ho vaig fer amb en Rastapopoulos, en una biografia, que aviat podreu llegir.

També us aviso que aviat podreu veure, en el Forumstoa, una votació on podeu votar Sí o No respecte a si el malvat Müller-Smith i el general Alcàzar han de tenir, o no, un article tintinaire. La votació serà per majoria simple i no demanarà cap mínim de votants.

I no cal oblidar de dir-vos que, per a fer aquest article, m’he basat en les molt notables estadístiques de la Bugadera (http://es.geocities.com/tintin_personatges/Tintin/), que ja vaig utilitzar per a l’article de Rastapopoulos, si bé hi afegeixo el càlcul de les aventures de Tintín al Llac dels Taurons i el de Tintín i l’Art Alfa. També cal indicar que assenyalo només les vinyetes en que apareix la Castafoire, donat que, tot cal dir-ho, aquest és un dels seus “moments estelars”.

Doncs ja no queda gaire per dir. Aviat veureu a la cantant retratada per sempre més en la seva biografia. Esperant que us agradi, i esperant que voteu en aquesta nova enquesta que aviat prepararé, m’acomiado de vosaltres, stoers. Fins la pròxima!!

———————————————————————————————–

Bianca Castafiore: una biografia “real”.

- El ceptre d’Ottokar (9 vinyetes).

En aquesta aventura, en Tintín es troba casualment amb la Bianca en la fonda de la corona de Sildàvia, mentre intenta a tota costa impedir el robatori del ceptre d’Ottokar. Allí, la Bianca acompanya en Tintín en cotxe una part del trajecte (sense que Tintín mai se’n adoni que el malvat Sirov, amb un mosquet a la ma, esperava per a executar-lo en meitat del camí…). Quan la Bianca Castafiore li comença a cantar l’Ària de les Joies, en Tintín (poc melòman de l’òpera) inventa l’excusa que s’ha deixat quelcom a la fonda de la Corona i segueix endavant el seu camí.

Més tard, quan en Tintín intenta entrar dissimuladament al palau d’Ottokar per informar al rei, quan veu que la Castafiore està cantant davant el rei i d’altres convidats, té un esglai i cau sobre la vidriera de palau; aleshores, jugant-se el tot pel tot, intenta entrar pel palau i informar al rei, però, davant la mirada de Castafoire (la qual es desmaia de l’espant) és detingut pels soldats traidors del rei, els quals volen fer-lo passar per un anarquista.

Quan la Castafiore es recupera de l’esmai, deu estar després informada que en Tintín ha triomfat i que els impostors han estat detinguts. I ja no se sabrà més de la Castafiore fins el següent àlbum; la seva nissaga ha començat…

(continua llegint …)