La Stoa

Benvolguts stoers, us convido a llegir primer l’article i després el comentari de sota. En fi, esperant que aquest “full de ruta” de posar el comentari al final us sembli prou bé, anem ja amb l’article…

.

—————————————————————————————

En una escola de Valls el nom de la qual no donarem, cap als volts de la dècada dels 80, un grup de prop de cent alumnes escolten la institutriu de l’escola que els dóna la benvinguda. Tots els nens escolten silenciosos, i un d’ells aguanta la respiració…

La institutriu o professora, des de dalt d’una petita tarima, amb diverses professores i directores sentades a la seva esquena, fa el discurs a la canalla:

- Per a tots vosaltres, nens petits que veniu per primer cop a aquesta escola, que sapigueu que aquí hi trobareu una vertadera llar – la professora agafa aire, hi ha uns segons de silenci; després continua: – una vertadera llar on els professors dónen als alumnes el mateix que una mare dóna sempre als seus fills, allò que uneix a les persones i a la gent: l’AMOR.

Algú trenca inesperadament el discurs:

- Encara sort, professora, encara sort!! – diu un nen petit entre el públic, que era jo mateix: – Em pensava que anava a dir El Frikisme!!

- ¿E… el frikisme? ¿Has dit el frikisme? – diu la institutriu amb els ulls ben oberts, mentre els nens del voltant, després de posar cara extranyada uns segons, es petaven a riure sorollosament. Però la institutriu fa cara de pomes agres i es gira enrera cap a una de les profes, mentre diu en veu baixa:

- ¿Qui és aquest noi que parla d’aquesta manera tant… individual?

- M’han dit que és el Marquet. Dels Corbera. Un noi com a molt introvertit i com una mica excèntric.

- Doncs bé, senyora professora, ¿no li sembla que el que hauríem de fer, amb el Marquet, és proposar-lo per un suspens en l’evaluació?

- No és mala idea… Prenc nota de la seva suggerència.

I el dia va continuar…

I així va ser com es va donar a conèixer per primer cop als nois de la escola, adquirint el que alguns en diuen un tipus de fama, en Marquet, el noi que anys després en el futur seria conegut com l’Stoer primer, poeta, filòsof, escriptor, somiador i aficionat a la Coca-cola. Un noi més raro i curiós que un gos verd, modèstia a part…

I vet aquí un gos, i el conte ja s’ha fos; i vet aquí un gat, i el conte s’ha acabat.

—————————————————————————————

.

Aquesta història és un simbolisme sobre mi mateix com a persona, internauta i escriptor. A dir veritat, per si algú ho ha endevinat, l’acudit l’he basat en un “xist” de la Mafalda, el popular personatge de Quino (qui vulgui saber de quin acudit en concret, que el busqui ell mateix, i que tingui paciència i sort). De fet, he vulgut plasmar en un acudit (que potser esdevindrà immortal, com es sol dir) la meva persona, i, de pas, si he tingut sort, poder fer riure una mica al meu estimat públic. No hi ha hagut més pretensions.

I no crec necessari dir res més, fins al pròxim relat. A reveure, stoers i stoeres. Salut i sort.

(continua llegint …)

Imatge d'una nau espacial; extreta de la web www.extraterrestres.es

Estimats relataires i stoers, ¿heu llegit el meu primer relat sobre les aventures i desventures d’Arno de Thar i els misteriosos Yuctú, publicat a Relats i a La Stoa? En tot cas, explicaré una mica el context d’aquesta aventura en aquest relat, per tal que qui no l’hagin llegit no comencin “en bàbia”. Endavant doncs.

Ara explicaré una altra història de les aventures de “Los Caballeros de la Galaxia”. Aquestes aventures, en castellà en l’original, van ser publicades per la genial colecció Multi Aventura (no confondre amb una altra igualment excel.lent colecció anomenada “Tria la teva aventura”, amb versió en català). En aquell relat que us he mencionat abans, hi ha una de les possibles aventures d’aquest cavaller. Ja se sap: en aquests llibres, segons la pàgina que escullis, viuràs una o altra aventura i, si la sort no t’acompanya, pots tenir una mala fi… Un cop explicat aquests detalls, anem a per la “teca”.

He cregut preferible copiar un dels pàrrafs del meu primer relat per necessitats de l’escriptor (a partir del segon pàrraf ja escric nou contingut). Els qui hàgiu llegit aquest pàrraf el podeu obviar. Els qui no, ja sabeu…

El Cavaller Arno de Thar (el personatge que actua segons les teves eleccions) ha estat cridat pel Gran Mestre per que aquest li dessigni la seva primera missió. La missió consisteix en anar al planeta Airanod, un planeta dirigit per el dictador i dèspota Glauchos, i, un cop arribat al planeta, recuperar d’una tribu (anomenada els Tibb) un artefacte arcaic de gran poder (provinent d’una misteriosa raça, actualment extingida, anomenada els Grans Antics). Aquest artefacte de gran poder ha de ser recuperat i portat al planeta de la Ordre, la seu dels Cavallers de la Galàxia, per tal de ser sotmès als laboratoris d’aquesta organització benèfica; però, si no és possible fer-ho, s’ha de destruir aquest artefacte misteriós per tal d’evitar que caigui en mans del dictador Glauchos, el qual, indubtablement, utilitzaria l’artefacte per a fer realitat els seus malvats somnis de conquista i poder… a costa del dany que fes falta infringir als innocents…

El Cavaller pren la decisió d’introduir-se en el planeta de forma clandestina, amb una nau de petit tamany anomenada Assegai, i en companyia del comandant Thorens. La missió és aterrar a una zona selvàtica del planeta, pròxima als Tibb, i així, poder recuperar l’artefacte en mans d’aquesta tribu. Si tot surt bé, les naus i els sistemes de detecció del dictador Glauchos no arribaran a saber res. En cas contrari…

(continua llegint …)

Fa alguns dies, per tal de veure la reacció del poble votant en quan a la decisió sobre si jo, en Crom, havia de continuar el conte de la Foscor ara que Endsi (administrador de Històries Curtes i un dels dos escriptors del conte junt amb mi mateix) ha anunciat que abandona el conte, i em va demanar que jo adoptés la mateixa decisió.

He trobat oportú fer una consulta vinculant per majoria superior a set desens (no per majoria ni simple ni absoluta). Aquí podeu llegir aquesta consulta al Forumstoa.

El resultat va ser: de cinc votants, tres vots Sí (60%), dos vots No (40%) i ningun Blanc.

Davant aquest resultat que no arriba a set desens en ningun sentit, s’havia de fer el desempat, ja que ni el Si ni el No superaven aquesta quantitat exigida.

M’he decidit a desempatar a favor del Sí i continuar el conte.

Espero que l’administrador d’Històries Curtes respecti aquesta decisió. Prometo que la continuitat del conte es farà de tal forma que l’administrador d’HC i qualsevol persona tindran el dret i deure al respecte garantit per la Constitució Stoera en el títol primer.

No cal dir que donarem publicitat del conte de la Foscor a mesura que n’anem publicant capítols, si bé crec que hom haurà de tenir una mica de paciència ja que disposo de poc i mal regulat temps lliure en aquesta època de la meva vida. Confio en que en el futur la cosa anirà a millor… o que poguem treure més suc del previst al present, qui sap.

El poble vota i jo agafo la responsabilitat del desempat. Que els déus de la fortuna facin que la meva decisió valgui la pena.

Mentre la Foscor està pendent de continuar, us desitjo un bon dia i us dic a reveure.

Crom el nòrdic, administrador stoer.

Mentre la Miranda i l’Èric entren al Baylie’s, baixen les escales i els dos es troben amb una escena, almenys per a l’Èric, curiosa: la Esse està amb els braços estesos en direcció a l’Anti, i mou les mans en l’aire fent cercles, mentre té els ulls tancats i fa com si estigués en trànsit. La Anti, com si fos una “capitana Haddock”, ho observa amb impaciència. La Simpy s’ho mira tot amb curiositat.

L’Èric fa com si anés a dir alguna cosa, però la Miranda es posa un dit als llavis, demanant silenci, i li fa un gest demanant que hi posi atenció. (La parella estan a menys d’una dotzena de passos de distància del trio de noies, però cap de les tres, de moment, s’ha donat compte de la seva presència, distretes com estan en la seva espècie d’activitat, sigui quina sigui aquesta.).

- ¡¡Vinga, Esse!! ¿Com t’haig de dir que no hi crec, en aquestes coses? Poders místics, revelacions, futurologia… ¡¡Avui en dia ningú creu en això!!

- Deixa-la fer, dona!! – Diu la Simpy, qui davant la “rabieta” de la Anti quasi se li escapa la rialla. – A més, no sé com s’ho fa, la Esse, però la veritat… ¡Les seves prediccions encerten més del que sembla!

La Esse, ignorant el que diuen les companyes, segueix, pel que sembla, concentrant-se en la Anti, mantenint les mans donant petites voltes en l’aire, a poca distància del seu cap. Després d’un minut i mig de concentració, sembla arribar a resultats:

- Veig… – diu ella, – veig un home en la teva vida… algú que odiaves, que ha tornat… que porta un… no ho veig clar… un objecte de… desig en les teves mans… i tu… veig confusió en…

- ¡¡Apa, dona!! Quines bestieses de dir. Jo… – Però li tremola la veu. ¿Està alterada perquè no li agrada gens que la seva amiga li sotmeti a “inspecció mística”, o és una altra cosa el que li enfada…?

- ¿I què més veus? – diu la Simpy, qui potser s’ha donat compte de l’extranya turbació de la Anti.

- Veig… – La Esse segueix: – Les portes de l’amor estan obertes per a tu… Si tens constància podries tenir una oportunitat, però si no… – A pesar de l’actitud poc complaent de l’Anti (actitud que la Esse nota malgrat tenir els ulls tancats), la “noia profeta” segueix amb els ulls tancats i “sondejant” la seva amiga durant un minut i mig, mantenint-se silenciosa. Al final, reconeix: – Ho sento, no veig gran cosa. Això és tot.

A algú femení se li escapa el riure a darrera de les tres, mentre pensa: “Tinc unes amigues increïbles…”. La Simpy es gira:

- ¿Qui és la que…? Miranda!! ¿Tu aquí? Ah, petita xafardera… Veig que vens amb la teva recent parella. ¿Què tal? ¿Ho heu solucionat…?

La Miranda suspira:

- Bé, crec que el meu Èric farà bondat i que… l’assumpte s’ha solucionat. ¿Xerrem una mica els cinc?

L’Èric s’adona que la seva vida s’ha tornat com a extranya després d’haver conegut a la Miranda… Ell pensava que els set dies de la juguesca passarien tranquils i sense gaires novetats, i ara, al contrari, una sorpresa rera l’altra… En fi, valor i al toro, pensa ell.

S’asseuen els cinc a la taula. La Anti i l’Èric, sobretot, presenten les disculpes, i l’assumpte es dóna per solucionat. Cap dels cinc es fixen en una persona que els espia des d’una finestra superior del carrer… ¿Qui deu ser?

En aquestes que l’Èric li diu a la Esse:

- Xiqueta, explica’m això dels poders i l’”examen” que li feies a l’Anti. ¿Així doncs, realment afirmes que tens poders místics?

Però la resposta de la Esse haurà d’esperar al següent capítol. ¡¡Fins aleshores!!
(continua llegint …)

“Ahhh, ric!! de veure’m tant bella en aquest mirall…“. Aquestes immortals paraules, que formen part de l’”Ària de les Joies” de l’òpea Faust de Gounod, són cantades per la inoblidable Bianca Castafiore, també coneguda com a Rossinyol Milanès, la única dona que té un paper remarcable en les aventures de Tintín, aventures marcades, jo no diria per ningun to de missogínia, però sí per un to molt masculinitzat. Adopto com a pròpia la opinió que Hergé no era masclista ni res similar, però, en tot cas, aquest genial dibuixant va ésser determinat per la realitat predominantment masculina i diguem-ne retrògrada de la seva època.

En tot cas, tal i com ens recorda el número 9è de Tintincat, hi ha dones que, malgrat que només apareguin en un instant, deixen un petit record en la ment dels tintinaires. Em refereixo, no només a l’Irma, la criada de la castafiore, sinó a d’altres, com Miarka, la petita noia gitana; la dona faquir Yamila, la de la maledicció sobre la senyora Claramunt; l’esposa anciana morena de Fan-se-Yeng, les dones telefonistes del garatge Patapum (una rossa i l’altra morena), i algunes altres. El que sí és cert, en tot cas, és que el mateix Hergé, casat en dues ocasions, no semblava tenir sentiments masclistes, i sentia amor i apreci per l’ésser humà femení; si bé, adaptant-se a la realitat de la seva època, retratava la dona en segon pla en les seves històries… excepte la Castafiore, com ara explicarem.

Cenyint-nos, ara, al resultat de les votacions Tintín-Crom, com que la Castafoire va quedar en segon pla en les terceres voltes (empatant amb en Tintín), i com que en Tintín ja ha tingut el seu article, ara és hora d’analitzar la DONA tintinaire per excel.lència. En aquesta ocasió, ho faré, com ho vaig fer amb en Rastapopoulos, en una biografia, que aviat podreu llegir.

També us aviso que aviat podreu veure, en el Forumstoa, una votació on podeu votar Sí o No respecte a si el malvat Müller-Smith i el general Alcàzar han de tenir, o no, un article tintinaire. La votació serà per majoria simple i no demanarà cap mínim de votants.

I no cal oblidar de dir-vos que, per a fer aquest article, m’he basat en les molt notables estadístiques de la Bugadera (http://es.geocities.com/tintin_personatges/Tintin/), que ja vaig utilitzar per a l’article de Rastapopoulos, si bé hi afegeixo el càlcul de les aventures de Tintín al Llac dels Taurons i el de Tintín i l’Art Alfa. També cal indicar que assenyalo només les vinyetes en que apareix la Castafoire, donat que, tot cal dir-ho, aquest és un dels seus “moments estelars”.

Doncs ja no queda gaire per dir. Aviat veureu a la cantant retratada per sempre més en la seva biografia. Esperant que us agradi, i esperant que voteu en aquesta nova enquesta que aviat prepararé, m’acomiado de vosaltres, stoers. Fins la pròxima!!

———————————————————————————————–

Bianca Castafiore: una biografia “real”.

- El ceptre d’Ottokar (9 vinyetes).

En aquesta aventura, en Tintín es troba casualment amb la Bianca en la fonda de la corona de Sildàvia, mentre intenta a tota costa impedir el robatori del ceptre d’Ottokar. Allí, la Bianca acompanya en Tintín en cotxe una part del trajecte (sense que Tintín mai se’n adoni que el malvat Sirov, amb un mosquet a la ma, esperava per a executar-lo en meitat del camí…). Quan la Bianca Castafiore li comença a cantar l’Ària de les Joies, en Tintín (poc melòman de l’òpera) inventa l’excusa que s’ha deixat quelcom a la fonda de la Corona i segueix endavant el seu camí.

Més tard, quan en Tintín intenta entrar dissimuladament al palau d’Ottokar per informar al rei, quan veu que la Castafiore està cantant davant el rei i d’altres convidats, té un esglai i cau sobre la vidriera de palau; aleshores, jugant-se el tot pel tot, intenta entrar pel palau i informar al rei, però, davant la mirada de Castafoire (la qual es desmaia de l’espant) és detingut pels soldats traidors del rei, els quals volen fer-lo passar per un anarquista.

Quan la Castafiore es recupera de l’esmai, deu estar després informada que en Tintín ha triomfat i que els impostors han estat detinguts. I ja no se sabrà més de la Castafiore fins el següent àlbum; la seva nissaga ha començat…

(continua llegint …)

Nota: la conversa d’aquest article està basada en una història de Batman, si bé amb alguna idea de collita pròpia meva. Gràcies a l’Home Ratpenat i al món de fantasia que l’envolta per donar-nos la possibilitat de fer aquest acudit.

Moment de la situació “real” d’aquest conte: els tres mandamassos de La Stoa, qui són: en Crom (qui ara escriu aquest article, servidor vostre, administrador primer stoer), en Mitnight Man (segon administrador de La Stoa, un seudònim és clar) i en Camp-a-través (possiblement el lector més habitual de les webs stoeres, un seudònim de nou), es troben tots tres en una habitació privada conversant sobre una amenaça en comú per a ells: el moviment de resistència frikie, ¿amenaça extingida o encara latent?. Aquests tres grans stoers no les tenen totes de ben segures, i volen contrastar opinions. I els trobem doncs, xerra que xerra sobre aquest tema…

Ho sentim pels perfeccionistes, però la conversa ja està en un moment avançat (¿potser t’has adormit una mica?) i ara en Crom (servidor, en tercera persona) està fent els darrers repassos a la conversa. Escoltem amb atenció:

- … i aleshores, estimadíssims colegues de causa, els líders frikies, segons la meva sospita s’estan preparant per a fer una gran ofensiva per apoderar-se de les webs del món internàutic.

- ¿Com és possible? – diu en Mitnight. – ¿Volen potser apoderar-se de La Stoa, incloent els articles d’Osset de Peluix, els xistes de Montilla, i els articles de filosofia?

- ¡¡Si es tractés d’un de sol, de líder frikie, doncs potser!! Però els seus objectius arriben més lluny….

- ¡¡Ostres!! – diu en Camp-a-través; – ¿potser es volen apoderar de La Stoa sencera, de la Stoapèdia, i del Forumstoa, amb tots els seus articles i continguts?

- ¡¡Si es tractés només de dos, potser!! – diu el líder stoer, – Però les seves ambicions van fins més lluny…

- ¡¡Oh, no, és horrible!! – insisteix en Camp-a-través; – ¿Així, volen conquerir per la força tot l’Internet stoer, sense deixar un sol mega de memòria lliure d’ells?

- ¡¡Si es tractés només de tres, potser!! Però tractant-se, com és en realitat, de quatre líders del moviment frikie de la resistència, la seva finalitat hauria de ser… ¡¡tot l’internet sencer de parla catalana!!

(I uns espantats Mitnight i Camp-a-través només empassen saliva…).

¿Aconseguiran els líders frikies el seu objectiu de monopolitzar amb ma de ferro les webs stoeres i catalanes? ¡¡Si vols esbrinar-ho, estigues atent a l’ordinador i ho sabràs a la següent stoa-hora, al següent stoa-canal!! Tatxin, tatxin…

——————————————————————————

I conte acabat, si no és una ficció és realitat. Salut stoers!!!

Benvolguts stoers,

Encara que, per suposat, jo no posaré un nou article a La Stoa per cada definició (clàssica o relativament recent) que, com a Stoer 1r, torni a posar de nou en funcionament a la enciclopèdia stoera (això podria significar, dit amb tota la modèstia que calgui, que s’haurien de posar més de 20 articles nous, cosa que seria excessiva i fins poc agradable), he cregut, malgrat tot, que, per aquest article en concret, val la pena posar un article de publicitat; aquest mateix que ara llegeixes.

Així doncs, aquesta definició que ara mateix llegeixes té com a nom, en la Stoapèdia, Katar; el nom de Katar el rep un planeta (imaginari, naturalment) en el qual hi ha un misteriós i quasi encobert tràfic de la droga Satophild. Tu mateix (que tens, dintre de l’aventura, el paper d’un investigador de narcòtics, sota una identitat falsa) seràs l’encarregat de localitzar i destruir aquesta organització maligna de narcotraficants; això, si els clandestins defensors d’aquesta mateixa no t’eliminen abans… Però, per a tenir més informació sobre aquest llibre-joc, les diferents aventures en que aquest transcorre, les característiques diverses de puntuacions en les quals aquesta funciona, etcetra, et recomanem llegir la definició mateixa (en l’enllaç ja indicat a sobre). Aquest mateix article, per si potser no te n’has adonat, té una funció merament de propaganda; deixem, doncs, “el pes literari” dintre de la definició mateixa. Ja estàs informat…

Així doncs, espero haver-te animat a llegir-te la definició. En tot cas, salutacions i a reveure!!

(Dedicat a la petita-gran colecció de llibres de Multiaventura. Xicots, gracias y hasta siempre!!).

Benvolguts stoers. ¿Us sona una colecció de llibres, en llengua castellana, actualment pel que jo crec desapareguda, que s’anomena “Multiaventura”?

¿¿Us sonen alguns dels seus llibre-jocs, en llengua castellana…??

… com “Viaje al centro de la Tierra” (una adaptació de la cl� ssica novela de Julio Verne, convertida en un llibrejoc amb diverses aventures, algunes relacionades amb Julio Verne i d’altres de creació pròpia; en l’aventura tu ets el nebot d’Otto Lidenbrock, i, amb aquest i el guia Hans, comenceu un perillós i imprevisible viatge al centre del globus terraqui)…

… i “Los Caballeros de la Galaxia” (aventura de creació original on Arno de Thar, un caballer noble al servei de la seva ordre, té que aconseguir un objecte arcaic de gran poder que est� ocult en un planeta governat per un dictador, pels més llestos diré que efectivament és aquesta de la qual ara en faig un comentari…)…

… i “El ojo de Koriand’r” (una aventura on el jove Khen, la guapa Dnarya, i el malgenuit (però en el fons noble) Arkhen, aquest trio aventurer lluita per buscar els fragments d’una joia de gran poder, fragmentes que simbolitzen els quatre elements (aigua, aire, foc i terra), per tal de poder restaurar, un cop retornats aquests al seu lloc, l’ordre i la pau a l’univers, els quals corren perill per culpa pels malvats Snarks)…

… i “El invitado de Drácula” (una aventura, adaptada de la novela de Dr� cula, les aventures de la qual estan molt fidelment adaptades de la novela de Briam Stroker; en ella, tu ets Jonathan Harker, i, primer en solitari però després amb la posterior ajuda del caçavampirs professor Van Helsing, has d’eliminar al perillós vampir Dr� cula, mentre sobrevius (si pots) a diverses aventures en aquest enfrontament)…

… i també “En la corte del rei Arturo” (una aventura basada en part en la novela “Un yankee en la cort del rei Artur”, aventura on tu ets un jove americ� comú i corrent que, en un extrany accident, viatges al passat de les Illes Brit� niques, i et trobes amb el cavaller sir Kay; si tens sort en les teves eleccions d’aquestes aventures medievals, podries esdevenir un important ministre del rei Artur, o també podries trobar en aquesta època de m� gia i espasa el final dels teus dies…)…

… i “El caso Brankestall” (basat en bona part en un llibre homònim de Sherlock Holmes; tu ets en l’aventura aquest popularíssim investigador privat, i, amb l’ajut del teu amic Watson, aconsellat pel poc h� bil (però honrat) inspector Hopkins, investigues la mort de sir Eustaqui Brankestall, qui ha mort assassinat, sembla que a mans dels criminals dels germans Randall, però, de fet, tu sospites que la seva (ara vidua) dona menteix sobre els fets del crim, i acabes descobrint que… si vols saber més sobre la búsqueda de Sherlock Holmes, compra’t aquest llibre-joc i disposa’t a corre aventures; però vigila, la Londres victoriana est� plena de perills i criminals, la teva seguretat i integritat no estan garantides…)…

Tots aquests llibres que he mencionat, i alguns d’altres (no tots els he llegit, desafortunadament; el llibre de menys antiguetat que he llegit d’aquesta colecció és el número 20, el que indica, inconfusiblement, com algunes aventures d’aquesta sèrie encara les he de llegir, una ll� stima…) aquests títols formen la colecció Multi Aventura, la qual jo llegia, amb molt d’agrat, des que era jove, i els conservo amb afecte. Però millor anem al gra…

(continua llegint …)

L’Èric, que est� lo bastant lluny de les amigues de la Miranda com perquè no el puguin pas sentir gaire clarament, est� xerrant amb la Miranda. Però es sent més indignat que no enfadat…

- Bufona, em sap molt de greu haver-te donat una mala imatge davant les teves amigues…

- Respecto la teva preocupació – diu la Miranda; – però, per ara, vull xerrar de tu mateix. Si vull ser la teva núvia, et vull entendre. ¿Perquè has reaccionat així davant tres desconegudes?

- Perquè estic ben abochornat. Avergonyit. Em sento humiliat. No per elles clar, però la meva vida és una mica un calvari…

Ell abaixa la mirada i deixa de mirar la Miranda per uns segons. Ella el mira preocupada.

- ¿I perquè et sents humiliat? Jo, Èric…

- He patit ja moltes humiliacions a mans d’altres persones. Estic molt… ¿com t’ho diria? Iracund.

- Ja veig. Em sembla que portes, el que es diu, un dimoni a sobre.

- És que hi ha gent dolenta al món, Miranda…

La xicota alça el cap i posa veu ferma, però amable.

- Hi ha bastanta gent dolenta al món, guapo.

- Efectivament. I quan he vist les teves amigues… he pensat que…

- ¿… que elles també anaven en busca de l’excèntric filòsof, o d’un excèntric noi solitari desconegut (però curiós), per tal de burlar-se d’ell? ¿És això, oi que sí?

L’Èric fa cara de f� stig. Però mira a la xicota que té al seu davant, i mira de posar una cara menys agre.

- És que, mira, quan vius una situació de deshonra bastant permanent, a vegades és difícil distingir els bons dels dolents… Les decepcions són constants, el car� cter es fa agre…

- Entenc!! Però mira, carinyo, un s’ha d’arriscar i intentar-ho… això no se sap mai… ¡¡Si no t’arrisques mai, així no podr� s fer nous amics!! O fins i tot pots perdre els amics que ja tenies…

- Ja, però la gent… les seves idees de pau…
(continua llegint …)

Benvolguts relataires, ¿us sona el senyoret Tom Sawyer i les seves aventures? ¿Potser no? ¿Gens ni mica? Us en faré cinc cèntims. Ell, en Tom Sawyer, és un personatge clà ssic entre els clà ssics de l’art de la literatura juvenil (potser una mica injustament oblidat). El jovenet Tom era el clà ssic marrec desendreçat i descuidat dels pobles de colònies de l’any 1840. Quasi sempre brut, mal pentinat, lleig i bastant gandul (excepte pels diumenges, quan, amb la intenció de portar-lo a missa, l’obliguen a endreçar-se, cosa que ell fa de mala gana, perquè es podria dir que és un catòlic més aviat poc ortodox…).

Això sí: apart de la seva trapelleria i de la seva ganduleria, és un bon noi i només una mica groller, i de moralitat tranquila i campechana. En moltes aspectes, era un “Zipi i Zape” o un “Bartolomeu J. Simpson” d’aquells temps… Tot un clàssic!!

Però clar, el T.Sawyer és el personatge principal però no únic, doncs li envolten personatges de tot tipus: la seva tieta Polly (qui intenta educar-lo amb poc èxit, però que malgrat tot l’estima), el seu germà Sid (molt més estudiós que ell, i més primmirat i de mal geni; possiblement tindrà un futur laboral prometedor, però en aquest moment “real” de la història ell té molt menys èxit social que són germà), el seu colega inseparable Joe Harper (amb qui tenen una amistat molt cordial i alegre, excepte pels seus “combats” simulats de guerra entre els colegues de la colla), i, molt especialment, el seu també molt desendreçat i descuidat Huck (qui, amb el seu nom complet “Huckelberry Finn”, ha tingut fins i tot aventures en solitari, desenganxant-se de la influència literària de Tom mateix). Però també podríem mencionar el molt sever i disciplinat professor de classe de Tom (desconec el seu nom real, ho lamento), qui, sempre amb la vara de fusta a la ma, est sempre a l’aguait de vigilar (i “sancionar”) les trapelleries indisciplinries d’en Tom. I d’altres personatges no menys memorables…

Però cal no oblidar el personatge menys angelical de les aventures de Tom Sawyer: el malvat i criminal Joe l’Indi (el vertader “cap de l’oposició” del jovenet del Mississipi); home alt i musculós, un assassí i embaucador, sempre armat amb una navalla afilada, el qual, com que en Tom el denuncià a la llei (com a testimoni ocular) quan hauria estat un altre el qui s’hauria empassat la culpa del seu crim, va fugir de la llei jurant venjança. Si en Joe va aconseguir el seu somni de venjar-se i de provocar el final definitiu per “mort súbita” del jove trapella “que se n’anà de la llengua”, prefereixo que us n’assabenteu llegint el llibre de Tom Sawyer; llegiu-lo si és que no us fa mandra…

Doncs bé: encara que sigui perquè lo millor es troba sempre en pàrrafs apart, m’havia oblidat de mencionar la senyora Betty Thacker, la noia rossa amb trenes que és l’actual núvia de Tom, la cautivadora dels seus somnis, la qui acaba de jurar-li el seu amor amb unes paraules sobre un tronc abandonat i un petó furtiu… (continua llegint …)